Lou Marinoff en la
trivialitat del remei filosòfic
Des de les penombres dels
temps l’home ha intentat trobar quelcom que donés sentit a la seva existència i
és igualment conegut que la religió va ser el primer pal·liatiu per al
desassossec de l’ésser humà. La resposta de la religió, en altres èpoques
suficient contra el desencís, l’aclaparament i el desassossec, resulta avui dia
i per a alguns cada vegada més inoperant. Però la raó de la impotència del
discurs religiós no és només sociològica i en realitat es troba en l´estructura
del desig, i el mateix podríem dir de les respostes de la
filosofia:
“-Faci seus els
preceptes estoics.
-Sempre ho he
fet i mai no m’he trobat bé.
-Doncs
intenti-ho amb l’hedonisme, gaudeixi amb prudència de les coses bones que té la
vida.
-Això m’és
impossible, el meu caràcter m’ho impedeix.
-Tal vegada a
vostè allò que li convé és el just mig aristotèlic.
-També ho he
provat, però em vaig sentir encara més aclaparat, tenia l’anguniosa sensació
d’estar dins d’un escafandre.
-Vostè, senyor
meu, és impossible, un patidor de mena, un ésser
insatisfet.
-Seré aleshores
humà.”
Sens dubte.
L´atribolat pacient és un ésser humà i ho demostra defensant el desig i demanant
a l’amo del saber una resposta adient per al seu desassossec i no un gastat
consell filosòfic, ja que, d’aquests, ell en té per vendre i regalar. Tot el
problema resideix en l’oïda del mestre, ja que és sord a l’evidència que l’home
és un ésser insatisfet per naturalesa, per la naturalesa del desig, i, per tant,
perquè desconeix que el desig viu de la seva perpètua insatisfacció. Això i no
cap altra cosa és el que mou el món. I si una persona desitja és, lògicament,
perquè li manca alguna cosa i, en conseqüència, aquell que ho té tot, és a dir,
aquell a qui manca la manca no desitjarà, serà una persona a qui res no farà
il·lusió, que sovint es queixarà que la realitat ha perdut per a ell la seva
brillantor i que no tindrà cap raó per aixecar-se del
llit.
Però, manca i
desig de què? Fins al descobriment freudià, el desig, la voluntat i els somnis
diürns eren la mateixa cosa, i aquesta equiparació era correlativa a la confusió
que el desig pertanyia a l’àmbit de la consciència. Es tractava d’una confusió,
ja que quan una persona pensa, imagina i fa dels diners, del poder i de la
glòria, o de qualsevol altra cosa, la causa del desig i la raó de la seva vida,
allò que està fent és enganyar-se, i s’enganya pel fet que l’objecte que causa
el desig està per a l’ésser humà perdut per sempre, mai no el podrà trobar. Dit
d’una altra manera, no hi ha cap objecte de la realitat –diners, fama, poder,
glòria, amor, etc.- que pugui omplir la manca que dóna vida al desig, i per això
es tracta d’una qüestió estructural, a més de pròpia, essencial i fonamental de
l’ésser humà.
Algunes persones,
òbviament, s’enganyen i la paradoxal qüestió és que en l’engany troben la
solució al problema estructural del desig ja que amb les
petites coses de la vida ordinària
sadollen, almenys momentàniament, la insaciable fam d´objectes del desig. Però
si això és possible, si l’engany que dóna sentit a la vida com a sinònim de
felicitat es pot aconseguir, és a dir, si es pot aturar, encara que sigui per un
moment, la insaciable fam d’objectes del desig, és per una altra raó
estructural, pel fet que l’estructura psíquica
ho permet. De fet, hi ha persones
que no es deixen enganyar pels objectes que els ofereix la cultura, com l’atribolat client del filòsof. És com si aquestes persones estiguessin
assabentades de l’engany, com si sapiguessin que els objectes de la realitat no
són sinó objectes imaginaris del desig, objectes substitutius i, per tant,
simptomàtics de l´objecte que causa el desig. En realitat aquestes persones no
saben més que les altres i com les altres també són enganyades. I això en un
sentit molt precís: els primers perquè es conformen amb els objectes
imaginaris-substitutius del desig, encara que aquesta és la condició per poder
gaudir dels objectes, d’il·lusionar-se amb les coses de la realitat i a la fi
ser així feliços; i els qui estan insatisfets són igualment enganyats perquè, a
més de ser els abanderats perpetus de l’estructura del desig, pensen, sense
adonar-se’n conscientment, que poden assolir aquest impossible, per perdut, que
és l’objecte causa del desig. Aquests últims són els que no saben viure, i no
viuen perquè esperen poder assolir aquest impossible, un impossible que a
vegades s’intenta omplir amb els preceptes messiànics de les sectes, amb el
sentiment d´infinitud de les drogues o bé amb la depressió –el res de la
realitat no val res- i elevant-denunciant la insatisfacció del desig a la segona
potència.
Per a
aquests últims, per als perpètuament insatisfets, el professor de filosofia del
City College de Nova York i pioner del moviment de la filosofia pràctica dels
Estats Units, Lou Marinoff, ha creat el PEACE, un procediment filosòfic amb què
assegura poder vèncer el desencís, l’aclaparament i el desassossec. Empresa
inútil pel desconeixement que l´autor demostra de l’estructrua del desig i al
mateix temps reprovable per ideològica. Està bé que els nord-americans i els
europeus s’abstinguin d’ansiolítics i d’antidepressius, no només pels efectes
secundaris d’aquests medicaments, i també és saludable que els nord-americans no
visitin el psicoanalista, sobretot perquè moltes vagades pagaran per quelcom
diferent de la psicoanàlisi, ja que els psicoanalistes nord-americans “no roden
rodó”, com habitualment es diu, en aquesta pràctica clínica. Sens dubte, el
desviament teòric i pràctic dels psicoanalistes nord-americans ha propiciat
l’aparició del PEACE que descriu Marinoff en el seu llibre Más Platón y menos prozac, però
l’alternativa del nou filòsof presenta iguals o majors deficiències que els
tractaments que pretén superar. Els passos del procediment són cinc: problema,
emoció, anàlisi, contemplació i equilibri. Això pot durar un any i mig, temps
necessari per analitzar parcialment la realitat i, per exclusió, prendre una
decisió i assumir-la com la millor, és a dir, per reconfortar-se amb aquesta.
Teràpia, com es pot veure, només per a persones indecises i poc exigents,
fonamentada en antics principis mecanicistes i més clarament utilitaristes. I a
la fi, qui assegura que la decisió ha estat la millor, per més reconfortats que
s’hi trobin els clients, com els anomena Marinoff demostrant així
un gust de caire prosaic, si el procés ha estat dirigit per qui desconeix
quelcom tan bàsic i elemental com és l’estructura del desig?