L´home neuronal o límits de la psiquiatria biològica
Remuntar-se als orígens d’un determinat
saber és condició necessària per entendre aquest mateix saber. Això també és
aplicable a la branca de la medicina anomenada psiquiatria.
La psiquiatria es va conformar com a
ciència mitjançant l’assumpció de les taxonomies botàniques (classificació de
les plantes en classes, gèneres, espècies…), més les hipòtesis
neurofisiològiques i la moral del segle divuit. De llavors ençà, el saber psiquiàtric
només ha presentat canvis com a conseqüència dels descobriments en l’àmbit de
les neurociències. En altres paraules, aquesta disciplina s’ha inclinat cada
vegada més pel que es dóna a la vista: descripcions de les conductes morboses
(recollides en les nomenclatures que arriben d’ultramar i que ha assumit la
psiquiatria europea: DSM-IV), i per les hipòtesis neurofisiològiques (disfunció
dels neurotransmissors) i genètiques. Tot això en detriment de la clínica.
¿Quin és l’origen dels trastorns mentals?
En el III Congrés Nacional de Psiquiatria celebrat a Platja
d’aro, del 20 al 24
de setembre (1998), hem sentit les consideracions de sempre. El catedràtic de la
Universitat de Cadis, Joan Gibert, va afirmar que els símptomes poden venir per
causes externes o per un desequilibri dels sistemes químic-cerebral; i es
segueix parlant de l’antiquíssima predisposició, és a dir, que en una família
de depressius és més fàcil que es doni un nou cas.
Es va rehabilitar així la tesi de
Sherrington, creador del neologisme sinapsi a l’any 1897, per a designar la
ramificació terminal de l’axó, i el descobriment de l’acció neurotransmissora
de la norepinefrina (noradrenalina) a les terminacions nervioses del sistema
simpàtic, a càrrec del suec Ulf von Euler, que com a recompensa va obtenir el
1970 el premi Nobel de Fisiologia i Medicina. Tanmateix, Charles B. Nemeroff,
catedràtic de la Universitat d’Emory, afirma que en última instància els canvis
bioquímics que es produeixen en el cervell són els agents desencadenats, tant
de la depressió com de qualssevol trastorns. Igual opinió mantenia el doctor
Gibert durant el Congrés, qui a més defensava l’eficàcia benefactora dels nous
antidepressius, concretament la reboxetina. Exactament com fa més de 20 anys
explicava Jean-Pierre Changeux en Home Neuronal, on exposava el seu
reduccionisme neuronal, i més concretament sinàptic, imaginant la cura d’un
malalt mental basant-se en el model de la diabetis: falta una substància
(insulina) que
un cop
subministrada artificialment
normalitza el defecte.
En aquest Congrés tampoc han faltat les
hipòtesis genètiques, segons les quals els agents desencadenats dels trastorns
mentals estarien inscrits en el codi genètic. Això també va ser defensat per
Timothy Crew en el debat sobre l’esquizofrènia, entesa per ell com quelcom
genètic, al X Congrés Mundial de Psiquiatria, l’any 1996, celebrat a Madrid.
Tot en la mateixa línia teòrica que la del científic estadounidenc Dean Hamer,
considerat com la màxima autoritat mundial en el camp de la genètica. Hamer,
per defensar que la homosexualitat no és un trastorn de la conducta, afirma
taxativament que està determinada, igual que la heterosexualitat, genèticament.
El que s’ha trobat a faltar, perquè cap ponent n’ha fet menció, és la tesi de
Wilhelm Johannsen (1857-1927), un dels fundadors de la genètica, qui va
demostrà experimentalment que no tot està als gens, indicant així
la
interrelació interior-exterior. Tampoc s’ha plantejat el problema pràctic
fonamental, com és que l’exhaustivitat de les descripcions dels trastorns
mentals que recullen els manuals de psiquiatria, no tenen correspondència amb
els tractaments farmacològics. No obstant això, Salvador Cervera, president de
la Societat Espanyola de Psiquiatria (SEP), opina que “no existeix
cap comprimit que curi...”, ja que el seus efectes queden reduïts a dos
tipus: antidepressius i tranquil·lizants. En resum, a les malalties mentals
els
correspon la inespecificitat de la farmacologia. El subjecte, d’altra banda, no
està implicat en el patiment; és aquesta la manera que té la ciència de salvar
el subjecte de la castració, mantenint així la morbidesa del gaudi.
Tampoc s’ha parlat de la confusió que hi
ha entre la depressió com a entitat nosològica i com a símptoma de diferents
estructures clíniques. La depressió constitueix una declinació narcisística de
l’estructura histèrica, aquest nom que ha esdevingut un insult i que obvien
psiquiatres i terapeutes per raons morals, però sobretot per raons d’ordre
teòric. S’exclou, per tant, el real en favor d’un fantasma que recobreix la
veritat. I per altra banda, el suposat amo del saber ignora que el seu saber
està animat pel discurs histèric: per aquell subjecte que el col·loca en aquest
altíssim lloc per demostrar-li que el seu saber no assoleix el real del gaudi
sexual, com ha demostrat recentment en un seminari sobre la dona, el
psicoanalista gironí i president del Centre d’Estudis Freudians de Girona, José
Miguel Pueyo.
La clínica psiquiàtrica, en definitiva,
desvincula totalment el subjecte de la seva història. Contra aquesta
robotització del subjecte, res millor que tornar a la vinculació del símptoma
amb la història del subjecte. Però de la mateixa manera que la psiquiatria té
limitacions, la psicoteràpia, com a reeducació emocional, és contrària al
tractament del malestar en la cultura mitjançant la paraula alliberadora com a
descobert la psicoanàlisi, és a dir, es vincula a l’ús quotidià de la paraula
com ardit per a la suggestió i l’adoctrinament.
Jordi Fernández
Membre del Centre d’Estudis Freudians de Girona
Publicat en el Diari de Girona, febrer de 1999