Méconnaissance de la història de la psicoanàlisi
Junt
amb l’amor i l’odi, la ignorància, tant com el narcisisme, és una de les
passions que pot patir l’ésser humà. I de la ignorància acadèmica i quelcom més
es tracta quan s’obvien dades historiogràfiques referents a institucions, psicoanalistes, i efectes socioculturals
d’importància cabdal a l’hora de fer una xerrada sobre la història de la
psicoanàlisi al sud dels Pirineus i la història de la psicoanàlisi lacaniana a
Catalunya, com la que es va du a terme el 25 de novembre
de 2006
a l’auditori Narcís
de Carreres, pel Sr. Isidro Rebollo Conejo i la psicòloga i psicoanalista Rosa
Masip Argilaga.
El desconeixement i el narcisisme
duen sovint a la desfiguració dels fets constatables i a un impuls irrefrenable
de matar el pare, moltes vegades amb la pretensió d’ocupar el seu lloc.
Lamentablement en aquesta xerrada, la mort va ser la de Freud i Lacan, i això a
la millor manera d’alguns deixebles d’aquell, com ara els integrants de la egopsichology, creadors del jo autònom,
de la il·lusòria doctrina que defineix a la psicoanàlisi nord-americana, tot
això de la mà de Heinz Hartman i Rudolph Lowenstein, els quals es jactaven
d’allò que ignoraven, ja que tenien la pretensió d’haver superat els seus
referents clínics i ètics.
No va ser gens difícil advertir en
l’acte l’odi al pare, i això, entre d'altres coses, per
l’oblit dels ponents de persones exponencials de la psicoanàlisi lacaniana a
Catalunya, Espanya
i Girona. Van descuidar a Marcelo Ramírez Puig i a Sara Glasman. Es va parlar
molt poc i malament d’Oscar Masotta, i Federico Jiménez Losantos, i gens de
Germán Leopoldo García. No es va dir res d’Alberto Cardín, Alejandro Sáez,
Arturo López Guerrero, com tampoc de Joan Salinas Rosés
ni d’Arturo Roldán, entre altres. El pes dels prejudicis va quedar palès
igualment en una altra pèrdua permanent de la capacitat de recordar o de saber,
en aquest cas referent a institucions com ara Apertura i Convergència
Psicoanalítica de Catalunya, que des de l’any 1988 agrupa més de quaranta grups
psicoanalítics lacanians i, per acabar-ho d’adobar, per menystenir l’Associació
Centre d’Estudis Freudians de Girona, primera i única institució entre nosaltres
que sosté l'autonomia de la nostra disciplina, d’acord amb l’ètica
psicoanalítica, i que, des de fa gairebé vint anys, es dedica al tractament,
formació i transmissió de la psicoanàlisi. Dit d’altra
manera i tal vegada amb més claredat, l’assumpte, per moltes raons, quedava gran als ponents. Prova
d’això és que no van fer altra cosa que un resum, un dolentíssim resum a la
manera de la pitjor metodologia “retallar
i enganxar”, per fer honor a la veritat, dels
nombrosos texts que parlen de la qüestió, gens ni mica estructurat, ni per
temes, ni per anys, i menys encara per posicions ideològiques, teòriques i
clíniques; i, està clar, els ponents no van aportar cap idea, ja no parlo
d’original, sinó almenys una mica nova. Lacan afirmava que vivim en l’època del
desvergonyiment, cosa que va quedar clara en el fet de barrejar allò dit fins
ara amb anècdotes personals carregades amb una bona dosis de joïcitat.
Per
una millor comprensió
de la qüestió i també en raó del bon criteri es fa necessari indicar que no es
tracta de l’odi necessari que Freud reclamava per no identificar-se amb els
discursos de poder. El psicoanalista sempre ha de marcar la diferència respecte
d’altres disciplines clíniques demostrant, en tot moment, el principal pressupost de la psicoanàlisi,
l’ètica del bon dir del símptoma. Tanmateix, una mena de
reedició del complex d’Èdip va precipitar
el psicòleg i psicoanalista Isidro
Rebollo
Conejo
a una posició exclusivista ja que van poder advertir en el seu discurs
com el narcisisme feia malbé la veritat, a la vegada
que,
molt inquiet i commogut davant la sobtada invasió, deixava aflorar amb vehemència,
entre esbufecs i sospirs, les passions de l’esser
humà.
Si bé per
al subjecte-al-desig, i
també per la cultura, com va demostrar Freud, es necessària la mort del
pare-urvater, i garantir el seu lloc buit, no per això els fills, per insídia i
narcisisme, han de matar a Freud, a Lacan i altres psicoanalistes que pel
seu bon fer i la seva defensa i ensenyança de la psicoanàlisi mereixen,
almenys, el reconeixement de ser anomenats. Com es va dir en la darrera jornada
del Centre d’Estudis Freudians de Girona, el dimarts