La histèria, l’amo i el psicoanalista

 

    

A finals d’aquest mes de març i com a preludi del dia de Sant Jordi, sortirà a la llum l’esperat  llibre La histeria. Del discurso del amo al discurso del psicoanalista, del psicoanalista gironí, doctor en psicologia i president del Centre d’Estudis Freudians de Girona, José Miguel Pueyo, editat per Llibres del Segle, que inaugura la col·lecció Ultramar

    

 

 

Una de les aportacions fonamentals que el Dr. Pueyo fa en les quasi mil pàgines de la que indubtablement serà una obra de referència, no només per a les persones vinculades a la psicoanàlisi, sinó també pels interessats en la filosofia, dret, psiquiatria, psicologia i història, és demostrar que les respostes a la qüestió que planteja la histèria han estat imaginàries. Així s’ha esdevingut fins a Freud. El subtítol d’aquesta singular obra assenyala aquesta perspectiva històrica. El lector advertirà amb tota mena de detalls l’origen i el desenvolupament teòric i pràctic sobre la vàries vegades mil·lenària neurosi, i en aquest sentit que van ésser els metges-sacerdots de l’Egipte dels faraons els primers a donar una resposta imaginària al malestar histèric. De llavors ençà fins al segle XVIII totes les idees sobre els símptomes histèrics (insatisfacció perpètua, no trobar-se bé en cap lloc, problemes de relació, trastorns en l’àmbit sexual, dolors difusos, depressió, atacs, malsons, anorèxia, bulímia, etc.) no van ser sinó reelaboracions d’aquella doctrina autotoxèmica i uterino-visceral.

 

Més important encarà és que el Dr. Pueyo ha sabut aclarir perquè la histèria és una neurosi típica de la dona, i articular, per altra banda, el malestar histèric amb el misteri de la feminitat i el discurs de l’amo encarnat en els metges, els filòsofs, i els sacerdots. És sobre tots aquests discursos que la histèria ha vençut. En altres paraules, la histèrica regna sobre l’amo. Prova d’això és que la paraula histèria està a punt de desaparèixer dels manuals de psiquiatria, de la mateixa manera que aquest mot ha esdevingut un insult. Raons metodològiques i fins i tot morals han determinat aquest fet. És molt difícil trobar un diagnòstic d’histèria en l’àmbit psiquiàtric, i el motiu és que la histèria copia els símptomes de l’època que li pertoca viure, és a dir, que els símptomes del subjecte histèric del segle XVIII no són els mateixos que els de la nostra època. El doctor Pueyo ens recorda la vigència de la histèria, afirmant fins i tot que en els nostres dies és detecten més casos que en l’època de Freud, i les raons dels prejudicis i extraviaments sobre aquesta estructura clínica. És gratificant constatar que Hipòcrates no va fer gairebé res més que copiar el saber imaginari dels seus col·legues del país del Nil, i per tant, que l’anomenat pare de la medicina occidental no ho va ser tant.

 

Tot i que podríem fer una llarga llista de las virtuts d’aquesta obra, subratllarem que a més de l’acurada ordenació i de les raons de les respostes imaginàries que al llarg de la història ha donat el suposat amo del saber, el lector comprovarà de quina manera la histèrica agreuja el saber dels discursos de domini. El llibre està compost per X capítols i una bibliografia comentada amb gairebé mil notes. Però com a conseqüència de tractar a cada capítol una època històrica (Egipte, Grècia, Roma…, fins als nostres dies), és com si fos un compendi de llibres lligats per un eix estructural, amb l’interès afegit que a cada una de les dites parts es pot trobar alguna demostració única arreu del món. Cal destacar també l’acurada redacció i la forma tan clara d’exposar temes que acostumen a estar vedats a la majoria de les persones, sense abandonar en cap moment el rigor científic, que permet superar la dificultat que comporta la complexitat de la psicoanàlisi, i facilita al públic no instruït en aquesta matèria gaudir i assabentar-se de què és veritablement la psicoanàlisi. Es tracta doncs, d’una obra clau per a la comprensió d’aquesta neurosi i essencial per a les persones que investiguin la naturalesa humana.

 

             

                                                                                                                                                   J. Fernández       

                                                                                                 Membre del Centre Estudis Freudians de Girona

                                                      Publicat en Punt Diari. Unidiversitat, suplement del Diari de Girona, març 1999